El mercat de CO2: negoci per a les fàbriques, ruïna per a l'Estat

El mercat d'emissió de CO2, que va començar a aplicar realment el 2008, ha resultat un enorme negoci per a la indústria pesada. Cimenteres, taulellet, bòbiles ..., que funcionen a mig gas per la crisi, han venut en quatre anys drets d'emissió equivalents a 1.279 milions d'euros, segons càlculs realitzats per aquest diari a partir del Registre Nacional de Drets d'Emissió. Mentrestant, el Govern ha de compensar l'excés d'emissions dels ciutadans i en el mateix període ja ha destinat 770.000.000 a comprar drets a l'estranger i encara necessitarà altres 500. El sistema conclou a final d'aquest any.
El sistema europeu de comerç d'emissions afecta a Espanya a unes 1.130 empreses: elèctriques, refineries, taulellet ... Totes van rebre una assignació gratuïta per emetre entre 2008 i final de 2012. Els càlculs es van fer abans de la crisi, de manera que l'assignació era generosa i creixia amb el temps. El que els faltés havien comprar al mercat, de manera que les plantes més eficients sortirien beneficiades.
El que va passar és tot el contrari. El
consum de ciment acumula una caiguda en quatre anys del 64% i ha tornat
a nivells dels anys seixanta: 20,2 milions d'tones respecte dels 56 del
2007. Una
cosa semblant ha passat amb les bòbiles, taulellet, i en general tot el
sector industrial i especialment el vinculat a la construcció.
Així, el 2008 la indústria espanyola (sense comptar les elèctriques) va emetre 12.120.000 de tones menys que l'assignat (equivalent a 266 milions d'euros al preu mitjà al qual estava aquest any la tona de CO2). El 2009, el benefici va ser equivalent a 306 milions, 334,74 el 2010 i 371,6 el 2011. Tot, resultat de combinar les dades oficials del Ministeri de Medi Ambient amb el preu mitjà del CO2 en el mercat europeu. En total, la indústria pesada ha obtingut uns 1.279.000 d'euros.
Hi ha empreses que en els seus balanços reconeixen els beneficis del sistema. És el cas de Ciments Portland (del grup FCC), que en els seus resultats de 2011 explica que va comptabilitzar com subvenció l'assignació gratuïta de 4.387.000 de tones i va emetre realment 2,225. A un preu mitjà de 12,8 euros, el benefici seria de 27,5 milions d'euros.
Ciments Molins, per exemple, reconeix en la seva memòria que "la venda de drets de CO2 sobrants del període vigent ha suposat un impacte positiu en el compte de resultats de dos milions d'euros". Les empreses no han de haver venut tot l'excés, ja que el poden conservar per al pròxim període del mercat, el 2013-2020. Però fonts empresarials expliquen que la gran majoria, almenys de les instal · lacions grans, han venut per quadrar els balanços a hores d'ara.
Si s'inclou en el càlcul a les elèctriques, el benefici de les empreses espanyoles baixa, ja que la crema de carbó per produir electricitat no s'ha reduït tant. En aquest cas, els guanys de tot el sistema equival a uns 609 milions d'euros.
No és un cas exclusiu d'Espanya. Segons Bloomberg, ArcelorMittal i Tata Steel van aconseguir el 2011 un benefici de 839 milions d'euros el 2011 en no gastar l'assignació que tenia repartida per tot Europa.
La paradoxa és que l'Estat és responsable de les emissions dels anomenats sectors difusos: edificació, transport, calefaccions, als quals no se'ls pot assignar una quota individual. En aquest sector de les emissions no s'ha produït tot just descens, de manera que per complir amb el Protocol de Kyoto, el Govern ha d'acudir a mercats internacionals a comprar drets de CO2.
una subhasta per evitar beneficis
Segons va explicar al Senat el ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, el nou d'abril, "Espanya ha invertit 770 milions d'euros per adquirir 159.000.000" de tones. I d'aquí fins a 2014 encara hauria de comprar més de 105 milions de tones. El ministre va afegir: "Depenent de com fluctuï el preu de la tona, hauríem de disposar o de 450 milions d'euros en el millor escenari, a quatre euros, o de 850" milions. I va concloure: "Hem de dedicar a aquesta broma 150 milions d'euros a l'any, mentre que a les empreses els sobra i algunes fins equilibren els seus comptes de resultats venent".
Jordi Ortega, investigador de la Universitat Carlos III, explica que el sistema s'ha convertit "en un esquema de subsidis [per a la indústria]. Ha estat un gran negoci per a qui ha venut ".
Quan amb la crisi va començar a ser evident que hi havia un excés de permisos assignats, ja era tard per retirar-los. Ja els havia lliurat a les empreses. La solució acordada va ser esperar a 2013, quan la majoria dels sectors hauran de comprar els seus drets d'emissió en una subhasta. Les primeres licitacions es realitzaran aquesta tardor.
Així, el 2008 la indústria espanyola (sense comptar les elèctriques) va emetre 12.120.000 de tones menys que l'assignat (equivalent a 266 milions d'euros al preu mitjà al qual estava aquest any la tona de CO2). El 2009, el benefici va ser equivalent a 306 milions, 334,74 el 2010 i 371,6 el 2011. Tot, resultat de combinar les dades oficials del Ministeri de Medi Ambient amb el preu mitjà del CO2 en el mercat europeu. En total, la indústria pesada ha obtingut uns 1.279.000 d'euros.
Hi ha empreses que en els seus balanços reconeixen els beneficis del sistema. És el cas de Ciments Portland (del grup FCC), que en els seus resultats de 2011 explica que va comptabilitzar com subvenció l'assignació gratuïta de 4.387.000 de tones i va emetre realment 2,225. A un preu mitjà de 12,8 euros, el benefici seria de 27,5 milions d'euros.
Ciments Molins, per exemple, reconeix en la seva memòria que "la venda de drets de CO2 sobrants del període vigent ha suposat un impacte positiu en el compte de resultats de dos milions d'euros". Les empreses no han de haver venut tot l'excés, ja que el poden conservar per al pròxim període del mercat, el 2013-2020. Però fonts empresarials expliquen que la gran majoria, almenys de les instal · lacions grans, han venut per quadrar els balanços a hores d'ara.
Si s'inclou en el càlcul a les elèctriques, el benefici de les empreses espanyoles baixa, ja que la crema de carbó per produir electricitat no s'ha reduït tant. En aquest cas, els guanys de tot el sistema equival a uns 609 milions d'euros.
No és un cas exclusiu d'Espanya. Segons Bloomberg, ArcelorMittal i Tata Steel van aconseguir el 2011 un benefici de 839 milions d'euros el 2011 en no gastar l'assignació que tenia repartida per tot Europa.
La paradoxa és que l'Estat és responsable de les emissions dels anomenats sectors difusos: edificació, transport, calefaccions, als quals no se'ls pot assignar una quota individual. En aquest sector de les emissions no s'ha produït tot just descens, de manera que per complir amb el Protocol de Kyoto, el Govern ha d'acudir a mercats internacionals a comprar drets de CO2.
una subhasta per evitar beneficis
Segons va explicar al Senat el ministre d'Agricultura i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, el nou d'abril, "Espanya ha invertit 770 milions d'euros per adquirir 159.000.000" de tones. I d'aquí fins a 2014 encara hauria de comprar més de 105 milions de tones. El ministre va afegir: "Depenent de com fluctuï el preu de la tona, hauríem de disposar o de 450 milions d'euros en el millor escenari, a quatre euros, o de 850" milions. I va concloure: "Hem de dedicar a aquesta broma 150 milions d'euros a l'any, mentre que a les empreses els sobra i algunes fins equilibren els seus comptes de resultats venent".
Jordi Ortega, investigador de la Universitat Carlos III, explica que el sistema s'ha convertit "en un esquema de subsidis [per a la indústria]. Ha estat un gran negoci per a qui ha venut ".
Quan amb la crisi va començar a ser evident que hi havia un excés de permisos assignats, ja era tard per retirar-los. Ja els havia lliurat a les empreses. La solució acordada va ser esperar a 2013, quan la majoria dels sectors hauran de comprar els seus drets d'emissió en una subhasta. Les primeres licitacions es realitzaran aquesta tardor.